T'interessa

Història del Monestir de la Valldigna

Història del Monestir de la Valldigna

El Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, en la localitat de Simat de la Valldigna, va ser fundat l'any 1298 per Jaume II, "el Just", rei de la Corona d'Aragó, qui va confiar l'espai monacal, així com la senyoria sobre tota la vall d'Alfàndec, a l'Orde del Cister.

Segons la tradició, en passar el monarca per aquesta vall, després d'una campanya militar al sud del regne, va quedar impressionat per la seua fertilitat i bellesa, així que es va adreçar al seu capellà, fra Bononat de Vila-seca, abat de Santes Creus, per dir-li: "Vall digna per a un monestir de la vostra religió", a la qual cosa va respondre l'abat: "Vall digna!"

Llegendes a banda, el ben cert és que el 15 de març de 1298 el rei va promulgar l'ordre per la qual es concedia a l'abat l'autorització perquè, amb dotze monjos de Santes Creus, instal·lara un nou monestir cistercenc al bell mig d'una vall de població musulmana que rebria, des d'aleshores, el nom de Valldigna.

L'extens i ric territori confiat al Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna com a senyoria va permetre que la comunitat monàstica assolira un paper molt destacat en la societat, l'economia, la política i la cultura valencianes durant els seus quasi sis segles d'existència. Una puixança que va deixar la seua empremta en el conjunt d'edificis i instal·lacions de què es van dotar els monjos de Valldigna al llarg dels anys.

Durant el segle XIV, baix la inspiració dels cànons del gòtic cistercenc, es va dissenyar i erigir un conjunt d'espais disposat al voltant d'un ample claustre que, tanmateix, va tindre una vida efímera: el 1396, com a conseqüència d'un terratrèmol, bona part d'allò que ja s'havia construït es va ensorrar, fins al punt que la primera església va haver de ser reconstruïda ex novo unes dècades més tard. Quasi tres segles més tard, un nou moviment sísmic obligaria a dur a terme una profunda renovació del conjunt, que va ser adaptat, en aquesta ocasió, a l'estètica barroca, especialment visible encara en l'església i en la capella de la Mare de Déu de Gràcia.

El 1835 el decret de desamortització dels béns del clergat va suposar la dissolució de la comunitat monàstica de Valldigna i la seua senyoria, l'exclaustració del cenobi i la venda de tots els seus béns. L'eixida dels monjos, el saqueig i l'espoli del monestir, així com la posterior transformació d'aquest en una explotació agrícola, van contribuir, tant o més que els terratrèmols patits, a acabar amb l'antiga esplendor del Reial Monestir.

La major part dels edificis monacals van ser enderrocats, i les peces amb què havien estat erigits van ser venudes com a material de construcció. Els béns mobles i fons documentals que hi havien estat atresorats per la comunitat es van dispersar seguint les passes dels monjos exclaustrats. Finalment, algunes peces d'especial interés, com la Font dels Tritons o el claustre alt del Palau de l'Abat, es van vendre i van ser reubicades: la primera, en una plaça de la ciutat de València; el segon, en la mansió neogòtica del Canto del Pico (Torrelodones, Madrid), finca d'esplai que va pertànyer durant dècades a la família de Francisco Franco.

L'abandonament de més d'un segle va aconseguir que el conjunt monàstic adquirira un aspecte ruïnós que el degué fer "invisible" als ulls dels diferents governs de l'estat, fins i tot en els períodes en què es van dur a terme nombroses iniciatives de protecció del patrimoni històric espanyol. Sí que hi hagué, però, intel·lectuals i historiadors valencians, com Teodor Llorente, Carles Sarthou, Felipe María Garín, Vicente Gascón Pelegrí o Josep Toledo i Girau, que van denunciar en diverses ocasions davant de l'opinió pública el perill de desaparició completa de les restes de l'antic Reial Monestir. Tot això va permetre que el conjunt d'edificis fora declarat Monument Històric-Artístic l'any 1970, encara que aquest reconeixement no va aconseguir paralitzar de forma automàtica el seu deteriorament.

En el marc de la transició a la democràcia i en el procés de recuperació de l'autogovern valencià, la mobilització dels pobles de Simat, Benifairó, Tavernes i Barx a través de l'Associació d'Amics de la Valldigna, va permetre situar en l'agenda política la preocupació per la Valldigna. Tant és així que una exposició sobre la història del monestir realitzada a l'Ateneu Mercantil de València l'any 1976 va esdevindre un autèntic clam per la salvació d'allò que encara quedava en peu del vell cenobi cistercenc.

L'any 1984 la Generalitat Valenciana, poc després d'haver estat restituïda, va encomanar els primers estudis sobre l'edifici, com a pas previ a la valoració dels danys que havia patit i amb la intenció de poder desplegar-hi una estratègia d'intervenció; un procés de revaloració que va culminar amb l'adquisició del monestir l'any 1991 per part del Govern valencià.

Des d'aleshores, un intens programa d'intervencions arquitectòniques i arqueològiques ha permés traure a la llum part de l'antiga esplendor que va tindre el Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, i ha posat a disposició de la ciutadania nous espais per a usos culturals i cívics que contribueixen a entendre millor les vicissituds del nostre patrimoni històric i la història del nostre poble.

Per completar i donar força de llei al compromís de la Generalitat amb la recuperació del Reial Monestir, es va incorporar a l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (Llei Orgànica 1/2006, de 10 d'abril) l'article 57, que estableix que "el Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València i és, igualment, símbol de la grandesa del poble valencià reconegut com a nacionalitat històrica. La Generalitat recuperarà, restaurarà i conservarà el monestir i protegirà el seu entorn paisatgístic. Una llei de Les Corts determinarà el destí i utilització del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna com a punt d'encontre de tots els valencians i com a centre d'investigació i estudi per recuperar la història de la Comunitat Valenciana." El procés de desenvolupament d’aquesta llei s’instrumentalitzarà a través de la Fundació Jaume II el Just.

Uns anys més tard aquesta Fundació entra en procés de liquidació i el Govern valencià fa un pas més a l'hora de posar en valor aquest referent cultural vinculant-ho amb la corresponent tasca de divulgació de la història del Regne de València. Amb la nova llei 4/2022 de 18 de novembre es vol adaptar la normativa a l'actual estatus jurídic del Monestir guardant els principis que han de guiar una gestió pública eficaç, sostenible i de qualitat. Així mateix, aquesta llei incorpora nous preceptes que tenen com a fi dur a terme accions que difonguen i promoguen el coneixement del patrimoni cultural valencià.

Així, la present llei modifica l’Alt Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna. El nou òrgan es denomina Consell Rector i incorpora al seu si persones acadèmiques de l’àmbit de la història, del patrimoni cultural o de la conservació i restauració de béns culturals. Així mateix, se n’amplien les funcions, a fi de promoure la funció social del Monestir com a espai cívic, institucional i cultural de la ciutadania valenciana. A més a més, s’hi afegeixen nous preceptes, com ara el reconeixement del Dia de Valldigna en la seua data fundacional, o la creació dels Premis Valldigna, lligats a aquesta efemèride per a distingir les persones, institucions o entitats que hagen destacat per la tasca de protecció, recuperació i promoció del patrimoni cultural valencià.